Per Carmel·la Planell Lluís (Historiadora, periodista i fotògrafa)
Text original a La Veu de l'Anoia.
Un any més, el 20 de novembre passat, amb motiu del lliurament de Premis Ciutat d'Igualada, aquests guardons per a aquesta ocasió van poder ser lliurats en una lluïda gala després de les restriccions motivades per la pandèmia; i més encara amb motiu de ser, aquest, un dels darrers actes en què igualada celebrava ser la Capital de la Cultura Catalana. I, per a aquesta ocasió, i precisament pel que fa al Premi d'Art Digital Jaume Graells, patrocinat per La Renda Urbana, TLG Commerce i Ceïna; el barceloní Santiago Meroño Oñate, amb l'obra “Cadira en repòs”, es va endur el Primer Premi d'Art Digital. Això és, en base a aquest premi, el Guardó Ciutat d'Igualada opera com a un reconeixement que posa en valor l'esforç artístic i l'ús oportú de les noves tecnologies per part de l'artista, així com la llibertat creativa. En aquest sentit, en concret, va ser l'aspecte de la llibertat creativa i que l'obra estigués circumscrita al món digital, el que a aquest autor li va semblar més interessant a l'hora de concórrer a aquesta convocatòria.
A propòsit de l'esmentat Premi d'Art Digital, des d'aquest 2 de febrer, hi ha exposada a la Sala Municipal de la nostra ciutat, l'Exposició “Ocells mentals”, d'aquest artista, en Santiago MO. Es tracta d'una presentació molt més àmplia de la seva producció que mereix una visita inexcusable, a partir d'una mirada que de retruc guanya en qualitat gràcies a l'acompanyament personal del mateix autor. El resultat és descobrir-te un art visual que, inequívocament, convida a moltes reflexions.
En paraules seves, Meroño ens posiciona davant d'aquella inspiració creativa que li va venir a propòsit de trobar algun element visual o concepte que li permetés de definir què és una nit d'estiu. Des d'aquesta perspectiva, i després de diversos esbossos, apareixeria la clàssica cadira tisora de fusta, que sempre havia associat amb aquesta estació de l'any. Seguidament, com si d'un procés fantasiós es tractés, a la cadira, li creixerien unes cames; un pas que certament portaria a l'artista a un enèsim homenatge al surrealisme.
Òbviament -segons subratlla Meroño- un llarg recorregut per l'univers de la programació i també del disseny gràfic, no podien més que permetre-li la utilització d'aquests recursos per a què aquesta creació purament artística passés a ser quelcom tan natural. Això és, per a qualsevol composició creativa primer se serveix d'esbossos a llapis molt esquematitzats, seguidament trasllada aquests esbossos a algun programa, generalment de codi lliure, que li permeti modelar definitivament el projecte… Finalment, de la mateixa manera que hom actua en el camp de la fotografia, tot és qüestió de dominar una efectiva situació d'enquadrament, així com saber trobar la il·luminació adequada per a fer realitat aquest acte de creació.
Un perfil personal de l'autor ens presenta a Santiago Meroño Oñate (Santiago MO, en versió comprimida), fill de Barcelona, amb unes quantes dècades de recorregut. Un home que se sent cronològicament i cosmològicament jove i empès per un gran entusiasme creatiu, que és el que ell anomena els seus “ocells mentals”: unes idees que es creuen veloçment pel seu cap i que, de tant en tant, ell és capaç de fer-se-les pròpies en un concepte, en una imatge.
La seva vocació artística li ve possiblement d'un avi que era tot un artista en pintar aquelles antigues fotografies en blanc i negre, quan treballava en obrador fotogràfic de la Plaça de Catalunya; i, encara anant més lluny, considera valuós el llegat de la seva besàvia, Isabel Lafuente, considerada una de les pioneres en fotografia a l'Aragó. Per tot això, el seu currículum el defineix com a un experimentat artista visual -i si es vol, també poeta visual- d'una acreditada autoritat, a propòsit dels seus treballs i de les sovintejades exposicions en què ha participat per diferents punts de l'Estat espanyol.
